HABITATGE: UN DRET "UNIVERSAL" PER AL CAPITAL
La mentida institucional i la dictadura de la propietat privada: Ens volen fer creure que gaudim d’un sistema garant dels drets fonamentals, emparat en una Constitució en què l’habitatge es proclama com un dret universal. Res més lluny de la realitat: el capitalisme el rebaixa a mera retòrica.
La realitat és que el pretès «dret a l’habitatge» és paper mullat, mentre que la propietat privada dels grans tenidors, la banca i els fons voltor roman blindada a pany i forrellat per l’Estat burgès, les seves lleis i els seus aparells repressius. Per al sistema, el sòl i els habitatges són mercaderies amb què especular, mai drets fonamentals.
Però això no és res de nou. Ja durant el franquisme es va posar en marxa la maquinària per desviar la consciència de classe i obrir la veda al festí especulatiu del capital. El rerefons de les polítiques orientades a imposar que «volem un país de propietaris i no de proletaris» va establir les bases del que tenim avui. D’aquella pols, aquests fangs.
Escassetat artificial. 3,8 milions d’habitatges buits: L’escassetat d’habitatge no és real; és creada artificialment mitjançant la retenció especulativa. A l’Estat espanyol s’acumulen més de 3,8 milions d’habitatges buits —més del 14% del total—, dels quals el 80% estan en mans de bancs, grans propietaris i fons voltor que els mantenen tancats per maximitzar els beneficis.
Mentrestant, les grans constructores i promotores immobiliàries espremen els terrenys per continuar construint habitatge de luxe.
Violència de classe: Els desnonaments diaris són actes de violència de classe, en què l’Estat protegeix els actius financers dels rics mentre aboca famílies senceres al sensellarisme.
Cada dia s’executen desenes de desnonaments a l’Estat espanyol, mentre es criminalitza qui és expulsat de casa seva i es denuncia aquells que no han trobat cap altra opció que instal·lar-se sota un sostre aliè —en la immensa majoria dels casos, en habitatges propietat de grans tenidors, bancs i fons voltor, que anteriorment els han arrabassat als seus legítims habitants.
L’habitatge i la seva relació amb la precarietat laboral: No es pot separar el preu de l’habitatge de les condicions dels nostres llocs de treball. Vivim atrapats en una pinça insostenible: salaris de misèria imposats per la patronal i uns preus disparats, en què el lloguer mitjà frega els 920 € per tot just 60 metres quadrats, supera àmpliament els 1.100 € a Catalunya i Madrid i arriba als 1.428 € a Barcelona.
Parlem d’espais de 60 m², llocs on una família de diversos membres amb prou feines té espai per conviure.
Quan les famílies treballadores han de destinar entre el 40% i el 60% —i fins i tot superar aquesta última xifra en zones extremadament tensionades— dels seus ingressos nets només per pagar un sostre, es dinamita la capacitat de cobrir l’alimentació, l’energia, la salut i la vida.
En el sistema capitalista no existeixen drets universals, excepte per a qui pot pagar-los.
La hipocresia institucional: Fa anys que gestionen els ressorts de l’Estat i ara pretenen rentar-se la cara. Ens diuen que la qüestió de l’habitatge està bloquejada perquè la dreta parlamentària impedeix tirar endavant una llei... una llei que, d’altra banda, és una absoluta farsa legislativa dissenyada per garantir la pau social i no tocar els privilegis dels voltors.
No es tracta d’un bloqueig parlamentari puntual: és el mateix sistema capitalista el que és incapaç de garantir un sostre.
Les mesures reformistes i els bons d’ajuda han demostrat ser un fracàs complet, per molt que el suposat govern progressista PSOE-SUMAR i els seus palmeros s’entestin a insistir en el contrari.
Joventut i precarietat: Amb una edat mitjana d’emancipació que supera els 30 anys i tenint en compte la precarietat laboral i els preus de l’habitatge, l’accés a una llar és una quimera per a la joventut d’extracció obrera.
No existeix cap perspectiva de futur per a la joventut, i encara menys la possibilitat d’accedir a un habitatge.
Quina és l’alternativa? La nostra lluita és al carrer i és contra el capital!
Mentre els mitjans fonamentals de vida romanguin en mans privades, qualsevol dret formal estarà mancat de contingut real. Cap dret no ha estat conquerit sense confrontació, i el dret a l’habitatge tampoc.
Per això no demanem reformes: exigim mesures que trenquin amb la lògica del mercat i que ataquin sense embuts els interessos del capital:
Expropiació i pas a mans públiques dels habitatges buits en mans de la banca, els fons voltor i la SAREB, per posar-los al servei del poble treballador.
Control efectiu i regulació dels preus del lloguer per part de les administracions, acompanyats d’una pujada general dels salaris per sobre de l’IPC.
Paralització immediata de tots els processos de desnonament.
Creació d’un parc d’habitatge públic que ofereixi solucions reals a les necessitats habitacionals del poble treballador.
Nacionalització del sòl urbanitzable.
Creació de constructores i promotores públiques per impedir l’accés d’entitats privades al desenvolupament urbanístic.
Nacionalització del sector bancari i tallar d’arrel l’especulació financera amb les nostres vides.
