Per una sanitat pública al servei de la classe treballadora, no del capital: La salut no és mercaderia

L’atenció primària agonitza perquè així ho dicta la lògica del capital. Mentre els centres de salut es buiden de professionals, la burgesia vinculada a la gran patronal sanitària (asseguradores, mútues, farmacèutiques, centres de salut, hospitals privats…) celebra beneficis rècord. A la sanitat pública falten metges i metgesses de família, pediatres, infermeres, personal administratiu i serveis bàsics, entre d’altres. La pública pateix desinversió, infrafinançament i deixadesa crònica.

Les polítiques de gestió de la misèria s’encaminen, d’una banda, a pal·liar els mals crònics de la sanitat, i de l’altra, a desmantellar un servei públic essencial, permetent l’entrada del gran capital privat en la gestió del servei sanitari mitjançant lleis indignes (com la 15/1997 espanyola o la LOSC de 1990, catalana).

Les conseqüències són clares: les consultes es saturen, les llistes d’espera es disparen fins a límits intolerables i milers de criatures creixen sense pediatra assignat. La salut mental és relegada, amb esperes que es compten en mesos i anys. Els CUAP i altres serveis especialitzats s’allunyen dels barris i viles, imposant desplaçaments complicats —quan no directament impossibles— per a la classe treballadora, tot traslladant i concentrant serveis que abans s’oferien a prop del domicili.

Tot això no és fruit de la casualitat: és el resultat de dècades de retallades, precarització i externalitzacions que expulsen professionals i destrueixen l’atenció de proximitat. La ràtio professionals/pacients és inhumana; les visites s’encadenen sense temps, sense escolta, sense dignitat. La teleatenció s’imposa com a coartada per desmantellar la presència física, mentre se’ns exigeix normalitzar el que és, en realitat, una agressió directa als nostres drets.

Trobar un pediatre en un CAP avui dia és una odissea: hi ha àrees on, per a 2.600 infants, només hi ha un pediatre assignat dos dies a la setmana. Pobles i viles senceres ja no disposen d’aquest servei, així com barris sencers de l’Àrea Metropolitana. Són polítiques planificades de desmantellament i abandonament.

La sanitat privada creix sobre les ruïnes del que és públic. Cada retallada és una transferència de riquesa de la classe treballadora cap a qui converteix la malaltia en negoci. La connivència entre poders públics i empreses sanitàries és evident: degradar allò comú per justificar-ne la privatització, tal com ja s’ha fet amb el transport, l’energia o l’educació.

Els hospitals i l’atenció ambulatòria tampoc se’n salven: plantilles exhaustes, serveis tancats, baixes sense cobrir, derivacions eternes i una gestió que prioritza els balanços abans que les vides. No és un error del sistema: és el sistema capitalista funcionant exactament com està dissenyat, subordinant la salut al benefici privat.

Davant d’aquest atac estructural, la resposta ha de ser col·lectiva i organitzada. La sanitat pública és una conquesta de la classe treballadora, fruit de dècades de lluita, i només la mobilització popular pot defensar-la. Exigim inversió real, condicions laborals dignes, proximitat, presencialitat i una xarxa sanitària 100 % pública, universal i de qualitat.

La salut no pot ser un privilegi. La salut és un dret i un terreny de lluita. Organitzar-se és imprescindible. Defensar la sanitat pública és defensar la vida.

A cada barri, a cada vila, a cada poble: organitzem-nos en defensa de la sanitat pública!

Secretaria de Moviment Popular del PCPC