L'HABITATGE ÉS UN DRET I NO UNA MERCADERIA

La crisi d’habitatge que pateixen els treballadors i les treballadores a Catalunya i a tot l’Estat no és

cap accident ni cap “desajust del mercat”. És el resultat directe d’un model que converteix un dret

bàsic en un negoci especulatiu. Durant dècades, governs de tots els colors han permès que fons

d’inversió, bancs i grans tenidors acaparin el mercat d’habitatge, expulsin veïns i veïnes i facin pujar

els preus fins a límits insostenibles amb afany de lucre.

Mentre es parla de “mercat lliure” i de “dinàmiques globals”, la realitat és tossuda: salaris de misèria,

lloguers desorbitats, desnonaments constants i generacions senceres condemnades a la precarietat

extrema, que inclou la impossibilitat d’accedir a un habitatge.

Milers de famílies treballadores destinen més del 40% del seu sou a pagar un sostre; moltes altres ni

tan sols poden accedir-hi. I quan el sistema col·lapsa, la culpa sempre recau sobre els mateixos: els

treballadors i treballadores que “no poden assumir els preus”, com si fos una qüestió individual i no

un model dissenyat per enriquir una minoria.

A Catalunya, la situació és especialment greu. L’habitatge públic és testimonial, la regulació és

insuficient i els mecanismes de control brillen per la seva absència. Els fons voltors operen amb total

impunitat, els ajuntaments no tenen eines reals per intervenir i la Generalitat es limita a declaracions

simbòliques mentre manté intactes els privilegis dels grans propietaris.

Fins i tot els darrers “pegats” tenen trampa, i només faciliten una quota de mercat als gestors de la

misèria: els pisos de lloguer social tot sovint són gestionats per entitats del tercer sector, que —

recordem-ho— són entitats privades de caire caritatiu. A través d’aquests convenis, obtenen el control

de la gestió d’allò públic i poden, per tant, administrar i lucrar-se d’aquesta situació de precarietat. Fer

un nínxol de negoci de la misèria social implica ser còmplice del sistema i passar a la categoria de

miserables morals.

Hàbitat 3, la Fundació Hàbitat Solidari, la Fundació Família i Benestar Social, entre d’altres,

mantenen convenis de col·laboració amb ajuntaments i altres administracions públiques. Al voltant

d’aquesta gestió externalitzada hi ha tot un negoci: cobrament de lloguers, subvencions públiques cap

a aquestes entitats privades, empreses “col·laboradores” de manteniment, asseguradores,

administradors de finques, etc. A més, moltes d’aquestes entitats tenen vinculacions directes o

indirectes amb l’Església, reforçant un model basat en la caritat i no en un dret garantit. No hi ha un

pam de net al món capitalista.

I encara hem d’escoltar la patronal immobiliària advertint que qualsevol regulació “espanta la

inversió”, com si la vida de la classe treballadora fos un obstacle per al seu negoci. El Govern, com

sempre, fa equilibris per no molestar-los i acaba convertint el dret a l’habitatge en paper mullat. Igual

que passa amb la Sanitat, els governs actuen com a gestors dels interessos del gran capital. Només cal

recordar quan la Consellera de Sanitat va afirmar recentment que calia “ajustar” els pressupostos dels

CAPs reduint el nombre de baixes laborals, deixant clar que, per a ells, la salut de la classe

treballadora és una despesa a contenir i no un dret a garantir. No són més que servidors, gestors dels

interessos de la burgesia, com afirmava Marx.

És la mateixa lògica de sempre: socialitzar els problemes, privatitzar els beneficis. Convertir un dret

fonamental en un luxe. Fer-nos creure que el problema és que “no busquem prou” o “no ens

adaptem”, quan el veritable problema és un sistema orientat a maximitzar rendes immobiliàries a

costa de la nostra vida.

El que està passant no és un error: és un model. I un model que posa el mercat per davant de la vida

només pot generar misèria, desigualtat, expulsió i desesperança. L’habitatge és un dret, no un “actiu

financer”. I només una gestió 100% pública, planificada i orientada al bé comú pot garantir que

tothom tingui un sostre digne.

Des del Partit Comunista del Poble de Catalunya ens solidaritzem amb totes les famílies treballadores

que pateixen desnonaments, pujades abusives del lloguer i/o la hipoteca, assetjament immobiliari o,

directament, la impossibilitat d’accedir a un habitatge digne. Ens solidaritzem amb els col·lectius i

moviments que lluiten cada dia als barris per defensar el dret a viure-hi.

Exigim responsabilitats polítiques i institucionals per dècades d’abandonament i submissió als

interessos dels grans propietaris. Exigim un parc d’habitatge 100% públic, ampli, ben gestionat i

blindat contra la privatització. Exigim mesures reals contra l’especulació, el frau i l’acumulació

il·limitada d’habitatges: exigim la nacionalització immediata de les propietats immobiliàries de bancs,

asseguradores, fons d’inversió i grans tenidors i la posada a disposició dels mateixos per satisfer la

necessitat de la majoria social treballadora i popular.

Els treballadors i les treballadores paguem amb la nostra estabilitat, la nostra salut i el nostre futur la

insaciabilitat del capital immobiliari i dels governs que el serveixen.

És hora d’organitzar-nos, de reclamar, de sortir al carrer. És hora de construir el Front Obrer i Popular

pel Socialisme i posar l’habitatge —com tot allò que produïm— al servei de la majoria.

Organitza’t amb el Partit Comunista del Poble de Catalunya (PCPC)!