8 DE MARÇ de lluita al carrer
- hace 1 hora
- 2 Min. de lectura
PAU. No en abstracte ni desvinculada de les nostres condicions materials de vida ni de la
nostra solidaritat internacionalista. Quan l’imperialisme desferma guerres i bombardeja pobles,
hem d’assenyalar els responsables: qui les provoquen, se’n beneficien i condemnen els pobles
a pagar-ne les conseqüències.
En contextos de guerra, les dones treballadores pateixen amb especial cruesa els seus efectes:
desplaçaments forçats, violència sexual com a arma de guerra, pèrdua de mitjans de
subsistència, sobrecàrrega del treball de cures i destrucció de serveis públics. Mentre el
capitalisme destrueix, les dones garanteixen la supervivència quotidiana.
Bombardejar i matar no emancipa ni allibera; al contrari, destrueix les ja fràgils condicions
materials d’existència.
La pau no és només absència de guerra, sinó absència d’explotació, opressió i dominació.
Lluitar per la pau és inseparable de la lluita contra el patriarcat i contra la violència estructural,
laboral, econòmica, colonial i imperialista.
La lluita per la pau protagonitzada per les dones treballadores és feminista, internacionalista i
col·lectiva.
SOSTRE. Som les dones del poble treballador qui hem d’escollir entre pagar el lloguer o
cobrir necessitats bàsiques; qui suportem en major mesura la pobresa a les llars
monoparentals. Les que vivim en habitacions rellogades sense contracte; les que encadenem
inestabilitat o no podem trencar situacions de violència per manca d’un sostre propi. La
violència continua quan el sistema no garanteix una llar digna i segura.
Migrants i dones amb feines extremadament precàries queden fora del mercat formal del
lloguer i viuen en una inseguretat residencial permanent. No és un problema individual, sinó
conseqüència d’un model que converteix l’habitatge en mercaderia i expulsa qui no pot
assumir els preus del mercat.
La desigualtat també es reflecteix en el disseny de les ciutats: barris perifèrics sense serveis ni
transport suficients i espais insegurs. L’entorn urbà condiciona l’autonomia de les dones i limita
la nostra participació plena en la vida social i laboral.
Defensar el dret a un sostre és defensar dignitat i seguretat. L’habitatge s’ha de garantir com un
dret per a totes. La lluita per l’habitatge és feminista i anticapitalista.
TREBALL. Els salaris més baixos es troben en sectors feminitzats: cures, comerç, neteja,
maquiles, treball domèstic i feines parcials i temporals.
A això s’hi suma el treball reproductiu i de cures no remunerat, imprescindible per sostenir la
vida. Cuinar, netejar, criar, atendre i acompanyar són tasques invisibilitzades que recauen
majoritàriament sobre les dones i que el sistema econòmic no reconeix ni redistribueix.
La bretxa salarial persisteix i el treball parcial redueix ingressos, cotitzacions i pensions. Mentre
el treball femení continuï sent més barat, inestable i invisible, la igualtat no existirà.
El 8 de març no es tracta de trencar sostres de vidre, sinó de qüestionar un sistema que
concentra la riquesa i precaritza les nostres vides. No es tracta d’igualtat formal, sinó de
condicions materials de vida dignes. El 8M és lluita per la justícia social i econòmica.
Visca el 8 de Març.
Visca la lluita de les treballadores.
Al carrer per PAU, SOSTRE i TREBALL.
